De l’espai de convivència als metres quadrats rendibilitzats: l’especulació ofega l’habitabilitat i la dignitat de la llar.
Des d’AICEC-ADICAE observem amb profunda preocupació com s’està perdent la dignitat en l’habitatge quan aquest es degrada fins a convertir-se en un simple objecte d’especulació financera.
El menjador o sala d’estar, que històricament ha estat el cor de l’habitatge —el lloc on la vida interior es compartia, se celebrava i construïa comunitat—, travessa el seu moment més fosc. En un nombre creixent de pisos de lloguer, aquest espai ha deixat de ser l’eix vertebrador de la llar per convertir-se en un territori ambigu, infrautilitzat o directament inexistent.
Avui assistim a una transformació profunda i alarmant del paisatge domèstic: una reestructuració forçada del mercat immobiliari que amputa la sociabilitat i imposa un model de convivència en què la vida sencera queda confinada entre quatre parets individuals.
La voracitat rendista i la pèrdua de dignitat habitacional
La substitució de l’espai comú per un dormitori addicional no és una tendència decorativa, ni una preferència de disseny, ni molt menys una elecció generacional voluntària: és el resultat directe de la sobreexplotació especulativa.
Per a la lògica del gran tenidor i del rendisme voraç, la sala d’estar és vista simplement com un metre quadrat “improductiu”, una àrea compartida que no genera un ingrés mensual directe. La conseqüència immediata és la mutilació arquitectònica de l’immoble: la sala es fragmenta mitjançant envans de pladur, cortines o mampares improvisades per col·locar-hi un llit, un escriptori i un televisor individual allà on abans hi havia un lloc de trobada.
Aquesta dinàmica aboca les persones llogateres a habitar en veritables “búnquers vitals”:
Aïllament forçat: activitats tan diverses com dormir, treballar, estudiar, menjar o socialitzar passen a fer-se simultàniament en una única habitació. La resta de la casa queda reduïda a passadissos i zones de pas hostils, de les quals es fuig per evitar friccions i conflictes quotidians.
Infrahabitatge normalitzat: famílies senceres i parelles acaben vivint confinades en una sola habitació davant la bretxa econòmica inassumible entre els 500 euros que pot costar una habitació i els més de 1.500 euros que s’exigeixen per un pis complet a les grans ciutats.
Externalització de la vida quotidiana: l’habitatge deixa de ser un espai d’arrelament, cura i descans per convertir-se en una infraestructura mínima de supervivència, “un lloc on anar a dormir”. Les funcions bàsiques d’estudi, treball, oci o sociabilitat es veuen desplaçades forçosament a cafeteries, gimnasos, biblioteques o espais de coworking.
No és “flexibilitat”, és empobriment material i social
Des del sector immobiliari i les campanyes de màrqueting vinculades a models com el coliving, les “plantes obertes” o el “minimalisme urbà”, es pretén disfressar aquesta escassetat com un estil de vida modern, adaptable i avantguardista.
Alcem la veu pel dret a una llar digna, no a un simple dipòsit de persones.
L’article 47 de la Constitució espanyola garanteix de manera clara el dret de tota la ciutadania a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Un immoble desproveït de zones comunes, massificat, sobreexplotat i dissenyat exclusivament per a l’extracció intensiva de rendes vulnera frontalment els estàndards mínims d’habitabilitat social, física i emocional que tota persona mereix.
Tanmateix, des d’AICEC-ADICAE assenyalem amb fermesa que la flexibilitat arquitectònica no pot ser la coartada legal ni estètica de la precarietat habitacional. Allò que la indústria presenta com a innovació és, en realitat, una pèrdua sistemàtica de drets i una degradació del benestar material.